En Jémez i la Capella Sixtina

11
D’afeccionats al futbol n’hi ha de tota mena. Alguns han “mamat” uns mateixos colors d’ençà que van néixer, d’altres s’hi enganxen a poc a poc fins a arribar a ser uns autèntics fanàtics, i una petita minoria el segueix per obligació per tal d’evitar el rebuig d’amics i companys de feina. Reial Madrid i Barça es reparteixen la majoria absoluta de seguidors en territori espanyol, però a pesar que els dos gegants futbolístics augmenten diàriament el seu nombre d’adeptes gràcies a un futbol atractiu i a unes plantilles repletes de primeres figures, són altres equips els qui demostren any rere any quin és el veritable fruit de la feina ben feta.

El Rayo de Paco Jémez assoleix temporada rere temporada l’objectiu de la permanència en unes condicions que augmenten considerablement la importància de la seva fita. Durant el passat estiu, amb el segon pressupost més baix de tota la Lliga BBVA, l’equip madrileny va haver de conformar una plantilla de garanties per tal de mantenir un any més l’equip entre l’elit del futbol espanyol, una situació d’aquelles per arremangar-se i en la qual dubto que s’hagin trobat mai els directors esportius dels millors clubs del continent.

Amb 17 cares noves respecte a la temporada passada, la majoria d’elles adquirides a cost zero, els madrilenys han viscut la major part de l’any tranquils i sos segats a la part mitjana de la taula classificatòria. Si no hi ha cap daltabaix, el bo d’en Jémez mantindrà un cop més el seu Rayo a primera divisió a base d’empenta, humilitat i treball, virtuts que afegides al caràcter guanyador del tècnic canari han aconseguit que l’equip gaudeixi d’un segell propi digne d’admiració.

I és que el Rayo a més de fer les coses ben fetes les fa boniques. Resulta contradictori veure com equips milionaris entrenats per Mourinho abusen d’un recurs arcaic com el desplaçament directe, mentre una plantilla com la madrilenya és capaç de demostrar setmana a setmana el seu bon gust pel futbol, amb armes més que habituals com el joc associatiu i les possessions llargues de pilota. Sense anar més lluny davant el Reial Madrid, els de Jémez van “ballar” de manera escandalosa als blancs durant els primers 45 minuts, com era lògic la victòria va caure finalment del costat “merengue”, no obstant quan el més fàcil era tancar-se des d’un principi a pany i forrellat a la recerca d’un empat, els locals van seguir fidels el seu estil de joc deixant amb un pam de nas els Cristiano, Bale o Benzema.

Com si d’en Miguel Ángel es tractés, Paco Jémez intenta pintar setmana rere setmana la Capella Sixtina, ho fa amb unes pintures i uns pinzells que potser no són els idonis, i és per això que de vegades els resultats no són positius, però el fet d’intentar trobar la perfecció amb eines imperfectes el converteix avui dia en un tècnic reconegut i admirat a tot el panorama nacional.

Però si deixem de banda el tema esportiu, també trobem motius més que suficients per entendre que l’afició del Rayo Vallecano es mostri orgullosa del seu equip i, el que és més important, de la seva entitat. Ara fa uns mesos la premsa es va fer ressò de la situació de Carmen Martínez, una dona de 85 anys veïna del barri de Vallecas que estava a punt de ser desnonada, com a mostra de solidaritat el club madrileny va habilitar una fila zero al seu estadi per mitjà de la seva fundació, recaptant una quantitat important de diners que van permetre a “Doña Carmen” mantenir la seva vivenda.

Sens dubte la tasca esportiva i social del Rayo Vallecano es digne de l’admiració aliena, els seus jugadors, el seu tècnic i el seu president poden presumir de dur a terme un treball tan eficaç com atractiu visualment, una filosofia que va creant adeptes i que enganxa a qui es declara fan absolut de la humilitat i del bon futbol. El meu cor batega sang culer, i això no ho podrà canviar ningú, no obstant la meva admiració i respecte cap a tothom qui aconsegueix els seus objectius siguin quines siguin les seves eines, em convida a seguir de prop tot el que li succeeix al bo d’en Jémez, algú que continuarà pintant la capella siguin quins siguin els seus pinzells amb una única finalitat, que els espectadors puguem admirar la seva obra d’art.

Un pensamiento sobre “En Jémez i la Capella Sixtina”

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *